José Bonet Navarro
Catedràtic de Dret Processal (UVEG)
Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Segons el ministre del govern espanyol, Rafael Catalá Polo, a finals de la llegislatura que està a punt de finalisar en el 2015 és possible “fer un balanç raonablement positiu” sobre un ambiciós disseny reformiste en matèria de justícia que, a grans traces, pretén agilisació, millores organisatives i acostament al ciutadà.
Entre les numeroses reformes llegals, tant en matèria processal com a substantiva, destaca el Proyecte de Llei de modificació de la Llei d’Enjuïciament Criminal, en alvançada fase de tramitació en els inicis de setembre del 2015. Este Proyecte supon una sutura més en la decrèpita Llei processal penal espanyola, i també la penúltima ocasió perduda per a transitar del sigle XIX al XXI en lo que a esta significativa norma processal es referix. Aixina i tot, introduïx interessants tècniques tendents a conseguir l’objectiu de l’agilisació de la justícia.
Una de les mesures més discretes per a obtindre agilisació és la reforma del règim de remissió per la policia judicial dels atestats relatius a delictes sense autor conegut, que seran conservats a disposició de juges i fiscals llevat que es tracte de delictes contra la vida, la integritat física, o la llibertat i indemnitat sexuals. D’algun major calat és la modificació de les normes sobre conexió de delictes, excloent-la quan es produïxca la simple analogia o relació entre sí dels delictes. Esta exclusió pretén evitar l’automatisme en l’acumulació, per tant, la cridada “elefantiasis processal”, o, en térmens més divulgats, els “macroprocessos”, aixina com les dilacions que deriven de la pròpia complexitat en els mateixos. Pero la tècnica més cridanera, junt al denominat “monitori penal” del que ya escriuré en un atre moment puix el tema ho mereix, és la fixació de determinis màxims per a la instrucció, concretament, sis o díhuit mesos en funció de que es tracte d’assunts considerats senzills o complexos, respectivament.
Estos llímits temporals es corresponen malament en la realitat dels nostres jujats, habitualment saturats de treball. Pot ser, com ha afirmat la representant del grup socialiste, que “la lectura simplista de que la justicia es lenta porque no existen plazos es ridícula y muy ofensiva hacia jueces y tribunales”, puix és notòria l’excessiva càrrega de treball que se soporta. L’establiment de llímits en la instrucció no deuria significar que els juges dicten encara major número de sentències els caps de semana. No obstant, supondrà a lo manco algun cert incentiu per a que millore l’oficina judicial, on crec que encara hi ha cert marge. En la meua opinió, a pesar de l’excessiva càrrega de treball que habitualment soporta qui té la digna funció de jujar, soc d’els que opinen que sempre és possible millorar les coses, inclós el funcionament dels tribunals més allà de la reiterada inversió en mijos materials i humans. Aixina, immediatament se m’ocorre que el llegislador podria haver-se preocupat de que els lletrats de l’Administració de Justícia (abans Secretaris Judicials) ocuparen el seu temps, més que en dictar tantes resolucions, en eixercir realment les rellevants funcions de jefatura de l’oficina judicial i de personal que els correspon. Funcions tan potencialment influents en l’agilisación de la justícia com diluïdes entre tant decret prescindible -per no utilisar un calificatiu més gros-, quan no ocasionalment abandonades per lo incómodes que resulta la gestió eficaç i l’exigència de compliment de les normes laborals.
Des d’este punt de vista de l’incentiu, la fixació de llímits temporals ya pot meréixer en principi una valoració positiva. Pero és més. L’establiment d’un determini màxim d’instrucció, en sí mateix, no deu meréixer una valoració negativa, ni implicarà necessàriament “impunitat i inseguritat jurídica”. De fet, les llimitacions temporals acompanyen generalment els actes processals i no són alienes a la nostra tradició jurídica. Fins i tot els furs valencians establien que cadascuna de les instàncies processals duraren com a màxim un més. I sembla que potencialment a lo manco, como ha sostingut el representant del grup popular en el senat, pot “poner coto a la estigmatización” que supon la imputació durant temps illimitat.
Com sol ocórrer en les normes processals, ha de trobar-se un convenient entente entre eficàcia i garanties. Si no és de rebut la ineficàcia i la impunitat que implicaria, tampoc ho és el manteniment illimitat d’una situació en connotacions negatives per a les persones. I, des d’eixa perspectiva, sembla indiscutible que el temps de duració d’una instrucció, necessària per a eficàcia del sistema pero llimitativa dels drets de les persones, mereix ser un element rellevant a tindre sempre en conte per a evitar que la pretesa eficàcia se sobreponga desproporcionadament.
El problema és, per tant, d’equilibri, i no deriva tant de l’existència d’un determini sino de la seua concreció. I aixina crec que, en el delicat joc entre eficàcia i garanties, queda ben equilibrat un determini de sis o díhuit mesos en atenció a si el delicte pot ser considerat senzill o complex, sobretot quan estos determinis podran ser interromputs -si es decreta el secret de les actuacions o el sobreseïment provisional-, o, sobretot, prorrogats quan calga. De fet, és de prevore que s’actualisarà el célebre aforisme romà: “inventa lege, inventa frau”, en la seua versió més concreta de: “puesto el límite temporal, sin duda se encontrará la forma de burlarlo”. I açò es produirà no solament perque el determini, quan ho mereix, puga raonablement prorrogar-se a solicitut dels personats fins a trentassís mesos, sino també perque els advocats podran forçar l’ampliació del determini perque, segons l’apartat 7 del nou artícul 324 LlECrim, les mesures d’investigació acordades dins del determini seran vàlides encara que siguen rebudes despuix de la finalisació del determini d’instrucció. D’esta manera, el temps entre la fi del determini i la recepció d’una mesura d’investigació serà temps efectiu d’instrucció i, per eixa via, la fixació d’un determini màxim d’instrucció es convertix en realitat en una mera ilusió òptica. Com a contrapartida, no obstant, els advocats tindran que agudisar la seua imaginació i el seu ingeni preveent les mesures necessàries per al seu defensa fins i tot anticipant-se al resultat de les correlativament propostes per l’acusació.