El juí oral del conegut com a cas “Nóos” ya s’ha iniciat. I lo més rellevant de la funció és que, entre molts atres, es senta en el banquet la germana del Rei d’Espanya, acusada per l’acusació popular (Manos Limpias) de cooperació necessària en dos presunts delictes “contra la facenda pública”.
No soc partidari de comentar assunts que estan enjuïciant-se. Soc fermament contrari als juïns paralels i més encara a l’escarni públic. Ademés, l’experiència demostra que lo que transcendix en els mijos de comunicació i la realitat de l’expedient judicial solament és una mera coincidència generalment parcial. I si jujar sense garanties ya és mal, encara és pijor fer-ho sense coneiximent de causa. Per això em llimitaré a informar, en uns casos, i a opinar, en uns atres, sobre algunes qüestions tècniques molt comentades pero no sempre en rigor. M’estic referint al tema que està de moda des de que es va conéixer la imputació de la Infanta Cristina, açò és, si jurídicament és procedent que es sente en el banquet dels acusats en atenció a l’anomenada “doctrina Botín” i les seues seqüeles. Per a això es fa necessari un breu repàs a la jurisprudència rellevant al cas.
La coneguda popularment com a doctrina “Botín” es troba en la Sentència del Tribunal Suprem 1045/2007, de 17 de decembre, (ponent, Enrique Bacigalupo Zapater), que va meréixer tres vots particulars. En síntesis, la “doctrina” que establix no és una atra més que procedix el sobreseïment lliure de les actuacions quan aixina ho solicite el Ministeri Fiscal i l’Acusació Particular; o, en atres térmens, que no és admissible l’apertura del juí oral si falta l’acusació d’abdós acusadors. És de notar que en esta sentència es dicta en el context, a part de la falsetat documental (artícul 390.2º del Còdic Penal), de fets relatius a delictes contra la facenda pública (artícul 305 Còdic Penal), en els que l’acusació privada és assumida per l’Advocacia de l’Estat (en defensa dels interessos patrimonials de l’erari públic) que insta el sobreseïment junt al Ministeri Fiscal.
Despuix, la coneguda popularment com a doctrina “Atutxa” es desenrolla en la Sentència del Tribunal Suprem 54/2008, de 8 d’abril (ponent, Manuel Marchena Gómez), que va meréixer quatre vots particulars. Esta sentència complementa l’anterior. Senyala que la doctrina de la nomenada STS 1047/2007 no alcança als supòsits en els que no es persone l’acusació particular, “bien por la naturaleza del delito, bien por la falta de personación formal”. Per tant, dita doctrina no rig si, oponent-se, “el Ministerio Fiscal concurre tan solo con una acción popular que insta la apertura del juicio oral”. Aixina, puix, el procés penal “se aparta de los fines constitucionales que lo legitiman cuando la pretensión penal ejercida por una acusación popular se superpone a la explícita voluntad del Ministerio Fiscal y del perjudicado. Pero esa misma pretensión instada por la acción popular recupera todo su valor cuando la tesis abstencionista es asumida, sólo y de forma exclusiva, por el Ministerio Fiscal”. En atres paraules, l’archiu de la causa, o la no apertura del juí oral, requerix la conjunció de Ministeri Fiscal i Acusació Particular. Solament si falta esta última, la popular tindrà “llegitimitat”. Ademés, considera que en certs delictes és necessari que es produïxca esta situació. Aixina ocorre “por la naturaleza del delito”, en els casos en que “afectan de modo especial a intereses supraindividuales… donde la acción popular puede desplegar su función más genuina. Tratándose de delitos que afectan a bienes de titularidad colectiva, de naturaleza difusa o de carácter metaindividual, es entendible que el criterio del Ministerio Fiscal pueda no ser compartido por cualquier persona física o jurídica, que esté dispuesta a accionar en nombre de una visión de los intereses sociales que no tiene por qué monopolizar el Ministerio Público. Note’s que, en este cas, la doctrina es desenrolla i complementa en el context d’un delicte de desobediència que, segons la pròpia sentència, “carece, por definición, de un perjudicado concreto susceptible de ejercer la acusación particular”.
La Sentència del Tribunal Suprem 8/2010, de 20 de giner (ponent Andrés Martínez Arrieta), que va meréixer un vot particular, es llimita a resumir les anteriors quan afirma que “en el procedimiento abreviado no es admisible la apertura del juicio oral a instancias, en solitario, de la acusación popular, cuando el Ministerio fiscal y la acusación particular han interesado el sobreseimiento de la causa, (STS 1045/2007 ), doctrina que se complementa al añadir que en aquellos supuestos en los que por la naturaleza colectiva de los bienes jurídicos protegidos en el delito, no existe posibilidad de personación de un interés particular, y el Ministerio fiscal concurre con una acusación popular que insta la apertura del juicio oral, la acusación popular está legitimada para pedir, en solitario, la apertura de la causa a la celebración del juicio oral (STS 54/2008)”..
Per últim, pel seu interés, convé tindre present la doctrina de la recent Sentència del Tribunal Suprem 4/2015, de 29 de giner (ponent: Antonio del Moral), sense vots particulars. En ocasió de la llegitimació de l’acusació popular, considera que el delicte de malversació de cabals públics i el de falsetat, pels interessos colectius que tutelan llegitimen a l’acusació popular a solicitar en solitari i sense respal del Ministeri Fiscal l’apertura del juí oral, pero“no son equiparables a estos efectos con el delito contra la Hacienda Pública… en el delito de malversación están presentes unos intereses colectivos o sociales mucho más directos que en la defraudación tributaria”.
Partint d’esta doctrina jurisprudencial, ya es pot opinar si és aplicable al cas concret de la infanta Cristina. És cert que, com a novetat, en este cas no hi ha petició idèntica per a tots els acusats. El Ministeri Fiscal i l’Advocacia de l’Estat acusen a atres encausats. Ara be, no obstant manifestar-se estos acusadors perjudicats d’esta manera, no ho fan respecte de la germana del Rei d’Espanya. No vaig a valorar ara la procedència, adequació, o possibles raons “amagades” d’esta actitut, puix tal valoració es basaria en una realitat que desconec. Pero innegablemente no acusen a esta senyora. I tal circumstància, com a fet indiscutible, solament pot deure’s a que no es consideren perjudicats per ella.
La pròpia sentència que conté l’anomenada doctrina “Botín” constata que l’Advocacia de l’Estat, en representació de l’erari públic, és admesa com perjudicada concreta i específica en els delictes contra la facenda pública. Per tant, ha segut ya reconeguda com llegitimada per a l’eixercici de l’acusació particular en estos casos. I sent aixina, mentres l’Advocacia de l’Estat estiga personada i no formule acusació junt en el Ministeri Fiscal, com impon la vigent doctrina “Botín”, l’acusació popular carirà de llegitimació per a evitar el sobreseïment i per a acusar.
Podrem compartir-la o no, fins i tot pot ser que concórreguen raons per a pensar que si “facenda som tots” –com diu la publicitat- els delictes contra la facenda pública coherentment deurien ser-ho contra tots. Pero no sembla de rebut pretendre, en base en la doctrina jurisprudencial sobre el cas, que la Infanta Cristina se sent en el banquet, quan de la mateixa deriva tot lo contrari. Un atre tema és que dita jurisprudència nos agrade o la compartim més o menys, que l’orgue que juja estiga en condicions de discrepar basant-se en la seua independència, o que la pròpia jurisprudència del Tribunal Suprema puga –i dega- evolucionar. Pero lo que resulta de la mateixa en estos moments no és una atra cosa que la Infanta Cristina s’alce de la cadira dels acusats.